Feia temps que us volia explicar una de les històries més increïbles i màgiques que he viscut darrera d’una càmera.

Tot va començar amb una trucada d’una noia que volia parir a casa, ella em va presentar a la seva família, ens vam reunir al mateix lloc on un temps després viuríem aquella nit tan màgica.

Vem fer una sessió d’embaràs «al teu aire», on ens vam conèixer millor, jo a través de la meva cámera, allà vam tenir clar que havia de ser la fotògrafa que emmarqués aquesta aventura.

Ara només faltava esperar que arribés el dia. Aquella trucada que em faria sortir corrents d’allà on estigués. I així va ser, un vespre de primavera, càlida i florida, jo disfressada de pirata a la festa de pijames de l’escola del meu fill,.

En 20 min. estava darrera la porta de casa seva, vaig fer unes respiracions per posar calma, estava a punt d’endinsar-me en aquella bombolla que havien preparat pel moment.

Que marxés a casa em van dir, que allò anava per llarg, i vaig decidir que em quedaria sigil.losa al balcó, i així vaig fotografiar tot el treball de part, com qui observa un tigre de bengala a  la selva. 

Era molt curiós estar en aquell balcó, sabent que allà dins estava a punt de néixer una personeta. Mirava a la dreta i veia un càlid espai on es respirava una calma immensa, amb una noia a punt de parir i a l’esquerra queia la nit com cada dia, al pis de d’alt preparaven sopars, un grup de joves fumava al banc del parc i un nadó plorava al pis de costat.

A tot això teníem Rita, l’altra filla de la família, malalta. Jo només la vaig poder veure a través de la cámara de nadons desde on la mare l’observava dormir entre contracció i contracció.

En Bernat, el pare de la família, atenia a dues bandes, amb la calma que necessitava el moment. I l’Imma, la llevadora, fent possible tot allò.

En menys de mitja hora em van dir que estava en marxa, que la Lila estava a punt per sortir i és com si tot agafés una nova dimensió, com un buit en el temps.

En Bernat va sortir a penjar cartells per avísar als veïns, deia així: 

Hola Veïns! Estem celebrant un part a casa amb la nostra llevadora disculpeu el possible soroll, tot està bé! Gràcies!

La Lila estava preparada per sortir i tot va començar amb unes rialles.

Vaig escoltar a en Bernat fer un crit de sorpresa, s’havia trobat a la Carlota ajupida a la foscor del passadís amb una contracció i tots dos van sortir rient. Però de seguida la Carlota va trencar aigües i va necessitar endinsar-se en ella.
La Lila feia saber que no trigaria molt a sortir, així que sense donar temps que s’acabés d’omplir la piscina, la Carlota va entrar.

A través de la meva càmera estava visualitzant un dels moments més increïbles que es poden veure a través d’un visor. Jo volia captar-ho des de tots els punts de vista, com una ninja, sense que ningú s’adonés, emocionada amb cada detall; la mà de suport d’en Bernat, la relaxació de la Carlota entre contracció i contracció, situar aquella escena en un menjador d’un pis petit del centre de Terrassa, l’Imma, la llevadora preparada per a rebre a la Lila, la cara de dolor de la Carlota durant la contracció…

La llevadora em va dir que fotografiés, em vaig quedar sorpresa… una bossa blanca va sortir en un primer moment i seguidament vam començar a veure el cap de la Lila, i com si es tirés per un tobogan aquàtic, va sortir la resta del cos. La mare la va agafar de sota l’aigua i se la va posar sobre el pit. Què emocionant!! Per sort la Lila va agafar ràpidament un bon color i ens va deixar a totes relaxades. Vaig tornar a respirar normal; tenia la sensació que feia estona que m’havia oblidat fins i tot d’això.

En Bernat i la Carlota miraven la seva petita Lila amb màxim amor. Era un moment únic i inoblidable que quedarà plasmat per sempre en aquestes fotografies, ja que diuen que la ment és capaç d’oblidar moments de dolor com el part. Jo no recordo dolor al meu part i això que també va ser natural.

A partir d’aquí tot va ser calma, allà estaven els tres, envoltats per l’aigua calenta i una profunda sensació d’amor. Les mirades, els somriures, els petons i les abraçades, van fer d’allò una moment màgic.

El segon part va arribar i va ser el moment de la placenta. Em va impressionar molt, doncs no recordava aquell moment al meu part, no vaig tenir ni l’oportunitat de veure la placenta del meu fill, la bosseta encarregada de cuidar i de donar-li al nadó tot el que necessita mentre està dins la panxa. Després la van posar en un recipient i allà flotava com si fos un petit vaixell. Mentrestant, la Lila ja mamava com si ho hagués fet tota la vida, sens dubte, era un moment únic i ple d’amor.

Després de reposar una bona estona, va arribar el moment de separar a la petita de la placenta i en Bernat va ser l’encarregat de tallar el cordó umbilical. La Carlota es va poder relaxar al sofà després de tant esforç i en Bernat la mirava amb cara de satisfacció constant, mimant-la des de la distància i oferint-li la tranquil·litat que necessitava en aquell moment. Jo continuava capturant embadalida tots aquells detalls que parlarien d’aquesta història.

Va arribar el moment de pesar a la Lila, a sobre de la seva mare, allà al sofà de casa. Es van fer apostes del pes i… sabeu qui el va endevinar? Sí, jo vaig clavar el pes! Segurament perquè vaig treballar 4 anys fent les fotografies dels nadons a l’hospital dels seus primers dies de vida. Sempre em fixava en els seus pesos, allà anotats sota els seus noms en els cartells dels bressols.

Vaig aparcar la càmera un moment per assimilar tot allò i vaig tornar al món real, tornant al que ja era per mi el meu balconet, on tot havia començat. Vaig obrir el WhatsApp de l’escola per veure com anava la festa del pijama, tot bé, allà també ho havien gaudit. Van donar les 12 de la nit, era el meu aniversari!! també ho havia oblidat! De fet, m’ho va fer recordar una amiga amb el seu missatge, l’havia deixat tirada a la porta de l’escola feia hores, havíem quedat per celebrar el meu aniversari aquella nit, però em vaig oblidar completament d’avisar-la que marxava a viure un part. Te vuelvo a pedir perdón Marta!!

I en tornar a aquell menjador, em torno a endinsar en aquella màgia, estaven fent un quadre amb la placenta. Havia vist molts com aquell, però mai presenciant el procés. Continuo pensant que la placenta em va impressionar molt.

Les llevadores van estar una bona estona omplint informes. I van donar les 2 de la matinada. Van començar a dir que tenien gana, jo realment no, quan faig fotos m’oblido de mi, de la gana, d’anar al lavabo, dels dolors, dels problemes i de mi en general. I sabeu qui va preparar el sopar? La Carlota, la mateixa que acaba de parir feia 4 hores, amb el seu somriure de felicitat, mentre el pare feia el pell amb pell amb la Lila.

La Lila tenia minuts de vida i ja era preciosa, es notava que havia sortit tranquil·lament, sense patir. I per sort havia anat a parar a una increïble família que ja l’estimava amb bogeria.
I quan les llevadores van considerar que tot estava bé, van marxar, deixant a aquella família amb un membre més a casa i tots els seus neguits de l’arribada d’un nou nadó.

I en arribar a casa…. penseu que vaig poder dormir? Què va!! a les 4 de la matinada, descarregant les fotos i fent una primera visualització, confirmant que tot havia anat com imaginava. I aprofitant la ben entesa, em disposo a fer una primera selecció i el meu cor em demana que les retoqui però el meu cap sap que toca dormir per seguir donant l’endemà. I vaig al llit plena de felicitat, un somni complert.

I al matí desperto i vull reviure aquells moments a través de les meves fotografies i les edito i al·lucino, i què precioses i què bonica és la Lila i quina mare més potent i quin pare més atent i què maco ha sigut tot i que afortunada soc d’haver pogut ser allà.

I els hi preparo la història del seu part escollint amb delicadesa cadascuna de les fotografies perquè puguin reviure allò a través dels meus ulls.

Recordo el moment que els hi envio a la família algunes fotos de la sessió en forma de història, anava de camí a recollir al meu fill de la festa del pijama, molt nerviosa per saber què pensaven del resultat, volia que les meves fotografies els traslladessin a aquells moments. Volia que expliquessin la seva història tal com va ser. I sense deixar de mirar el mòbil pendent de la seva reacció la Carlota va contestar de seguida amb molts cors.

[3/6/2022, 18:52] Carlota Sessió Part A Casa: Mariona.. son INCREIBLES
[3/6/2022, 18:52] Carlota Sessió Part A Casa: no tenim paraules
[3/6/2022, 18:53] Carlota Sessió Part A Casa: descriuen tal qual el transcurs de tota la nit…
[3/6/2022, 18:53] Carlota Sessió Part A Casa: que afortunats que hagis volgut participar d’això per poder-ne tenir un record de per vida….

i als dies

[8/6/2022, 10:37] Carlota Sessió Part A Casa: Els meus pares van veure les fotos
[8/6/2022, 10:37] Carlota Sessió Part A Casa: I es van emocionar TANT… 

[8/6/2022, 10:37] Carlota Sessió Part A Casa: Estem superagraïts de la teva feina Mariona! 

 és un d’aquells records per tota la vida.

Ho havia aconseguit!! Màxima felicitat. Tot ha anat com esperàvem i inclús millor.